Les línies vermelles del Papa Francesc

Veurem fins quant durarà l'acceptació general —amb rares veus discordants— del nou papa Francesc; ja s'han insinuat els “bemolls” habituals. Ací i allà ja hem pogut llegir que aquest papa de tarannà obert i renovador: “…no traspassarà pas les 'línies vermelles' de l'Església…, el feroç opositor al matrimoni homosexual…”, del que “no cal esperar grans canvis doctrinals ni cap revolució en els 'temes candents' de la moralitat sexual…, del celibat dels capellans…”. No pot sorprendre que digui això qui es confessa no creient; ara, que ho diguin persones que afirmen la seva lleialtat a l'Evangeli i a Jesucrist, sorprèn i és lamentable. Uns i altres, des de posicions diametralment oposades —breu, creure o no creure—, ara, però confluents, tenen una concepció de la naturalesa de l'Església i de la seva missió que potser no és pas la mateixa que la del nou Papa. El papa Francesc, fins ara bisbe del cosmopolita Buenos Aires, ja n'ha sentit de totes; fa temps que coneix aquesta “cançó” i, amb poques paraules, ja n'ha encetat la resposta: n’ha avançat un dels elements bàsics. Partint de l'afirmació de la necessitat d'una “Església dels pobres” ha afirmat que “sense l'anunci de Jesucrist” l'activitat social i assistencial de l'Església es redueix a la, sens dubte meritòria, labor d'una ONG piadosa”. És una advertència seriosa. La referència a Jesucrist, en boca del successor de Pere, col·loca de cop el missatge i l'acció de l'Església més a fons i més enllà de qualsevol lloable programa humanitari, fins i tot acomboiat per la tant necessària i ben vinguda reforma de la Cúria romana i de la pompa Vaticana. En aquest dies de la passió, mort i resurrecció de Jesús, no caldria ni recordar-ho : el profeta de Natzaret, després d'haver-lo aclamat triomfalment, el van condemnar a mort i el van fer crucificar no pas per haver perdonat la dona adúltera o per haver proclamat les benaurances sinó perquè va afirmar que era Déu, que ressuscitaria i que donaria aquesta vida nova i eterna als que mengessin el seu cos i beguessin la seva sang. Vet aquí, si es vol, una ‘línia vermella’.