Els turistes que el matí del 27 de febrer proppassat tot visitant l’Ille de France es van atansar fins a la catedral de Notre Dame de Paris es van trobar davant d’un espectacle inesperat, sobretot si venien dels nostres verals; potser van pensar que estaven assistint al rodatge d’una pel·lícula. Més d’un centenar de monjos i monges, més aviat joves ells i elles, calçats amb sandàlies i revestits de cogulles i capes blanques i cantant —afinats— a quatre veus, presidits pel cardenal de Paris acompanyat de mitja dotzena de bisbes i d’una munió de clergues, duien a enterrar el seu fundador, el germà Pierre-Marie Delfieux.
Les Fraternitats monàstiques de Jerusalem, els nous ordes monàstics d’aquest monjos i monges new look, van ser fundades el 1975, a sant Gervasi de París, per aquest capellà del bisbat de Rodés de l’Occitània. Avui estan presents en sis països.
Aquest mossèn de rostre somrient i mirada penetrant, home de Déu, enamorat de Jesucrist i fill de l’Església, tenia el carisma d’atreure la gent i se’n serví per atreure’n molts, entre altres qui signa, cap a una forma peculiar de vida monàstica, diem-ne ciutadana, —després de setze segles de monaquisme a l’Occident cristià!—. Nascut el 1934 a Campuac (Aveyron), ordenat de prevere el 1961, el vaig conèixer quan era aumônier d’estudiants al Centre Richelieu , la consiliaria catòlica dels estudiants d’aquella Sorbona que van protagonitzar els esdeveniments del maig del 68. Els estudiants de Fribourg participàvem cada any en la cèlebre —i encara viva— peregrinació a Chartres inaugurada per Charles Péguy i així fou com ens coneguérem com consiliaris d’estudiants. Després d’aquella experiència, i havent assajat, com em deia, tota la panòplia de la pastoral, es va retirar a una vida eremítica durant quasi tres anys al Hoggar, del Sahara. Allà comprengué que, tal com ho va escriure en el seu Llibre de Vida de Jerusalem , “allò que els primers monjos anaven a cercar en el desert, ho trobem avui en la ciutat: escollint pregar al cor de les ciutats, volem ser signes per a elles que la nostra vida rau en el cor de Déu”.
De retorn a París, en Pierre-Marie confià al cardenal Marty, occità com ell, aleshores arquebisbe de Paris, el que havia entrevist al desert : li va demanar que li concedís l'ús d’una de les velles esglésies —ben poc freqüentades— del vell centre de Paris; allí hi assajaria el seu projecte de dues comunitats, una d’homes i una altra de dones, fent vida a part però pregant junts, sense clausura i guanyant-se la vida treballant els matins en feines senzilles a la ciutat, reservant gelosament les tardes i les vetlles per a llargues hores de solitud i de pregària. El cardenal li confià l’església gòtica de Sant Gervasi i Protasi, a tocar de l’ajuntament de París.
De mica en mica, Sant-Gervasi va prenent nova vida; s’hi apleguen cada vegada més els parisencs i els passavolants atrets per la bellesa: la polifonia del cant gens professional però càlid, orant, el vol de l’encens, les cogulles i les capes blanques, els monjos i monges asseguts a terra sobre els talons davant del presbiteri, les icones il·luminades amb ciris i venerades amb inclinacions com les metanies bizantines. “La Bellesa, com el Bé, i la Veritat porten a Déu; i és la vostra gràcia saber desplegar unes litúrgies que voleu belles per que signifiquin al món la Bellesa que anticipen” els hi digué el cardenal Paul Poupard, aleshores president del Consell pontifici per a la cultura en ocasió del 25è aniversari de les Fraternitats. Avui son uns 150 Germans i Germanes, —la majoria amb títols universitaris o currículums professionals— amb hàbit, escapulari i caputxa blau nit ells i amb mocador blanc al cap, hàbit i escapulari de tela de texà elles —“el teixit més universal del segle XXè”—, diuen. I n’hi ha de 25 nacionalitats.
Se’n troben en dotze llocs que venen a ser com grans ciutats “itinerants” com deia Pierre-Marie. Llocs, uns cimals d’espiritualitat per on hi passen centenars de milers de visitants cada any: la basílica romànica de la Magdalena a Vézelay des del 1993 –on hi vaig ser rector i monjo—; l’abacial del Mont-Saint-Michel des del 2001; l’església de la Trinitá dei Monti a Roma des del 2006; i d’altres, parròquies del centre de grans ciutats com la de Sant Joan, a Estrasburg des de 1995, La Badia a Florència des de 1998, Saint-Gilles a Brusel·les des del 2001, el Saint-Sacrement à Montreal des de 2004, el Gross Sankt Martin a Colònia des del 2009 i finalment Nostra Senyora de Jerusalem a Varsòvia des del 2010.
Aquestes fundacions s’han fet sempre a petició del bisbe local i no pas perquè el lloc fos més o menys bell o atractiu; ells es consideren “fraternitats de germans i germanes enviades”, així ho recordava el germà Jean-Christophe Calmon, nou prior general dels germans elegit el 2011, després dels dos mandats del fundador (1996-2011). “Prop d’aquestes persones amb els peus nusos a les sandàlies, hi he descobert homes i dones feliços, equilibrats, oberts als altres i que, enamorats de la bellesa, canten meravellosament” ha dit un conegut escriptor francès. Nosaltres ens mirem amb una justificada enveja per damunt “d’aquestes muntanyes que tan altes són” la vitalitat de la “filla gran” de l’Església.
