9. El poble, llum en la fosca
El papa Francesc demana que l'Església surti al llindar d'ella mateixa, que no tingui por d'anunciar la vinguda del Regne de Déu als d'enfora. Això no vol pas dir que, de cara als d'endins, deixem de "fer apostolat", com en dèiem en el "cristianisme normalitzat". L'acció pastoral, la cura dels fidels: vetllar per la seva perseverança en la fe i en la moral cristianes, i, a tongades, endegar "missions" per a "la conversió dels pagans batejats" serà sempre una tasca a fer i a reprendre constantment en l'Església. No, el que el papa ens demana, és que, enfeinats en endreçar la "casa", no oblidem la nostra missió primordial i constituent. Som un poble "convocat, consagrat i enviat" a evangelitzar tot el món. A proclamar als quatre vents la gran notícia: "el que passa" en l'Univers i en la Història de l'Home en ell, és que ve el Regne de Déu; que, des que l'home és home sobre la terra i, més enllà de la natura, va apareixent la cultura en una infinita varietat de formes; però sobretot, malgrat tot sovint, es va desplegant una Història anunciada, promesa (He 9,11). No pas la Història d'una catàstrofe final, inexorable, en un Absolut d'anorreament universal —juguesca, del "tot o res" de Pascal; dilema que ens planteja cada mort d'home— sinó l'anunci de l'adveniment de la llum progressant entre les tenebres, del recular del mal intentant ofegar el bé, del progrés de la Vida fent recular la Mort. En l'Univers, en la Història, allò que de debò s'esdevé és que "ve el Regne de Déu". Més enllà dels altres "regnes" que l'han precedit en el temps —a l'escola ens parlaven dels regnes: mineral, vegetal, animal...— tan real o més real encara que ells, avança el regne del coneixement, de la consciència, de la intel·ligència, de l'amor, en recerca de la pau i de la felicitat malgrat les guerres, els odis i el dolor; regne de vida que és a prop, malgrat la mort. Encara i sobretot, Regne que ve ineluctable —tant si es vol com si no es vol—; Regne que, en part, ja és aquí: habita dins d'aquells que el reben i és a prop d'aquells que el cerquen; d'aquells que, potser sense saber-ho, treballen pel seu adveniment (MT, 25). ¿Programa colossal o somni boirós, irrealitzable? ¿Com pot acomplir l'Església, què hi podem fer nosaltres amb ella, a fi què aquesta missió "constituent i primordial" esdevingui una realitat? ¿Per dir a tot l'Univers i a tota la Història la "bona nova" del Regne de Déu obert de bat a bat per la mort i la resurrecció de Jesucrist? ¿Quins mitjans, quins mètodes hi ha per portar a cap aquesta missió? Els mitjans per la cura pastoral dels creients i, si s'escau, de la "conversió dels pagans batejats", són coneguts i abundants. L'organització en diòcesis, arxiprestats, parròquies... tot plegat servit pel contingent eclesiàstic corresponent, acompanyat per les esglésies d'ordes i congregacions, formen el tauler de la comesa "pastoral". En ell s'hi despleguen les celebracions litúrgiques i piadoses del cicle anual, predicacions, conferències, trobades, vetlles d'oració, accions solidàries, etc. Encara cal recalcar l'extraordinària fecunditat que té aquest "poble convocat" de produir en el seu si "moviments", "unions", "fraternitats", "sodacilis", "grups", "centres", "camins", etc. Iniciatives "d'apostolat" importades de lluny o brostades a l'ombra del campanar veí. Totes meritòries, suscitades i portades, perquè no?, per l'Esperit que bufa com vol i on vol (Jn 3,8). La panòplia d'aquestes iniciatives és àmplia, variada. Des de les més venerables fins a les més aparentment insignificants, totes porten la marca de l'"oportunitat" (Ps 144,15) —per no dir la "data de caducitat". Són realitats, iniciatives nascudes certament en el si de l'Església per respondre a situacions més o menys precises d'uns temps, d'uns llocs, d'unes circumstàncies: neixen, verolen, donen els seus fruits i s'extingeixen. En la ja llarga història de l'Església "troncal" —el bisbe, en comunió amb Pere, assistit pels diaques i preveres (Ign. D'Antioquia, als d'Esmirna, 8,2)— els exemples d'aquesta benemèrita proliferació de "fundacions", d'iniciatives apostòliques, de sempre noves evangelitzacions, són abundants i alliçonadors. Per citar dos casos —espero no molestar a ningú: ¿Què se n'ha fet del "Moviment per a un món millor" del pare Lombardi, que a la meitat del segle passat semblava ser "la fórmula" de l'evangelització d'aleshores? Què en resta dels "Canonges regulars"? Els de sant Adrià del Besòs donaren a l'Església de Barcelona el sant bisbe Oleguer! Roman, doncs, dempeus la pregunta clau. Per realitzar la missió d'aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat (Mc 16,15) ¿Quins mitjans, quins mètodes, li resten a la que hem anomenat "Església troncal", l'única a la qual el Mestre ha promès la perennitat. La resposta és tan forta com diàfana: no hi ha mètode, no hi ha mitjà, "No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies... ni aneu casa per casa..." (Lc 10,4). En les vastes regions i cultures d'Àsia, de l'Índia, del Mig i de l'Extrem Orient —i ara pertoca al "Món Occidental"— l'Església viu l'evidència de la seva condició de "serventa humil de Déu en el món"; la de ser veritablement la petita llum, encesa pel Senyor, il·luminant unes realitats ambivalents, no pas totes elles tenebres; la d'estar present, encarnada, en tots els pobles i cultures, visible com "comunitat sacerdotal, nació santa, poble que Déu s'ha reservat, per proclamar la lloança d'aquell qui l'ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable" (Pe 2,9). És per la seva professió d'unes veritats que van més enllà de les que troba la ciència, de les que elabora la cultura; és per la seva forma de viure basada en uns valors que es cotitzen en "l'altre món" (1 Cor, 1Pe 1,17) que l'Església evangelitza... aquells que Déu ha cridat a respondre-hi lliurement. La iniciativa és del Senyor, cal no oblidar-ho, i Ell es reserva el judici de la resposta o del refús dels que, sols Ell, sap que ha cridat al seu seguiment.
