7. Atenta als “Signes dels Temps”
El bon Papa Roncalli, Joan XXIII, en convocar el Concili Vaticà II, deia "...fent nostra la recomanació de Jesús de saber distingir els signes dels temps, creiem descobrir, enmig de tantes tenebres, nombrosos senyals que ens infonen esperança sobre el destí de l'Església i de la humanitat". (Humanae Salutis 25. 12. 63). Advertia, doncs, que l'Església ha d'estar atenta als "signes dels temps"; ha d'esmerçar-se a descobrir els senyals que Déu no cessa d'adreçar-li a través dels esdeveniments de la Història, ni que sigui enmig de tantes tenebres. L'Evangeli serà sempre el mateix però les persones a les quals s'adreça són diferents, segons els llocs tan diversos i les circumstàncies canviants de cada època. Els moviments incessants de la història són també, doncs, signes de la "paraula de Déu viva", no escrita (1 Pe 1,23).
No cal escarrassar-se gaire cercant exemples dels innombrables "signes" —sovint enlluernadors, eixordadors— del nostre temps. Els que vam néixer a la primera meitat del segle passat ho tenim prou clar; els més joves que nosaltres, aviat ho admeten, si no n'eren ja ben conscients: en els trenta anys passats, i no cal dir els cinquanta —per posar unes fites— el món ha canviat moltíssim en molts aspectes. És obvi. Els nostres avis ens haurien tractat de folls si els haguéssim dit... qualsevol dels fets més usuals i generalitzats d'avui —per exemple: l'empleada de la neteja, amb el seu mòbil, telefona sovint el seu fill, professor a Berkeley i, enguany, de vacances amb el seu marit paleta jubilat, ha fet un creuer per les illes gregues.
Identificar les causes d'aquest nou ordre de relacions humanes, valorar les noves situacions creades, pertoca als antropòlegs, als sociòlegs... no m'arriscaré pas a fer-ho aquí. Ens manquen, avui, uns estudis seriosos de sociologia religiosa —que no s'haurien d'haver interromput! Anotem, només, que el Concili Vaticà II va reafirmar "la llibertat de cada persona en l'acte de fe i en la identitat religiosa; recordant que la pertinença, o no, a l'Església, no podia continuar sent una qüestió de criteris formals, exteriors, sinó de la decisió lliure, d'una expressió personal" (Donegai). Heus ací un factor important, entre altres, del canvi fenomenal que s'ha esdevingut en molts aspectes de la vida, privada, familiar, col·lectiva d'avui. Canvi viscut "naturalment" per la gent mentre que no acaba de ser assumit amb prou consciència pel "món religiós" i en particular per l'Església catòlica, sobretot, en els països de vella cristiandat de l'Europa que es qualifica fàcilment com "secularitzada".
Costa acceptar que "els límits de la parròquia" ja no coincideixen amb "els termes del poble". Aleshores hi havia "famílies catòliques", "pobles catòlics", "ambients catòlics" i fins "nacions catòliques". Una senzilla constatació: Fa trenta anys, probablement, i certament fa cinquanta, el cristià corrent, i fins i tot els capellans i els bisbes, no tenien cap parent ni conegut que no fos batejat, ben casat, practicant... avui gosaria afirmar que el papa Francesc i els pares sinodals "també" tenen algun parent o conegut, no batejat, divorciat, que "viu en parella"—homo o hetero—, que no practica, que es confessa no creient... i que, tanmateix, és una excel·lent persona.
És la consciència viva i assumida d'aquesta nova situació que fa dir al papa Francesc que l'Església ha de sortir al llindar de la porta, que ha de mirar enfora d'ella mateixa. I no pas per intentar que alguns entrin —tant de bo, si el Senyor els crida i ells lliurement hi accedeixen— ans per proclamar a tothom que "ve el regne de Déu". Aquesta actitud "en fora", més que "en dins" li és exigida, a l'Església, per la seva naturalesa pròpia: ser "llum i sal" del Món. És obvi que ni la llum ni la sal no són per a ells mateixos i és absurd encendre un llum per amagar-lo sota un llit. La llum assoleix tot el seu valor si il·lumina... tot allò que val la pena d'il·luminar perquè és molt valuós i, viceversa, tot allò que no valdria res si no fos il·luminat. Els "signes dels temps" ens senyalen avui que aquesta és la dialèctica pròpia de l'Església i el Món: l'una per a l'altre, sense confondre's, ni pretendre absorbir-se. Amb un profund i sincer respecte mutu. El poble dels cridats al seguiment de Jesucrist, vivint amb autenticitat com a fills de la "serventa de Déu" per al món, li revelen a aquest els immensos i insospitats valors que el Creador ha dipositat en la Creació i la plenitud de vida i felicitat a la qual l'ha destinat.
L'Església ha d'entendre, doncs, que avui la seva missió en el món d'avui, no es planteja pas en termes oposats, d'integritat de vida cristiana per una banda, i, per l'altra, de comprensió i misericòrdia envers els allunyats d'aquest ideal. És en l'acceptació humil d'haver estat elegida com a serventa, i santificada pel seu Senyor no per condemnar el Món sinó per salvar-lo; que, com a filla de la llum li pertoca il·luminar tot home (Jo 1,9) i tota situació humana, sense oblidar que l'Amo li ha confiat tot poder menys el de jutjar, ja que aquest Poder final el Pare l'ha reservat al Fill que, a la fi del temps, tornarà a cloure la Història.
No cal escarrassar-se gaire cercant exemples dels innombrables "signes" —sovint enlluernadors, eixordadors— del nostre temps. Els que vam néixer a la primera meitat del segle passat ho tenim prou clar; els més joves que nosaltres, aviat ho admeten, si no n'eren ja ben conscients: en els trenta anys passats, i no cal dir els cinquanta —per posar unes fites— el món ha canviat moltíssim en molts aspectes. És obvi. Els nostres avis ens haurien tractat de folls si els haguéssim dit... qualsevol dels fets més usuals i generalitzats d'avui —per exemple: l'empleada de la neteja, amb el seu mòbil, telefona sovint el seu fill, professor a Berkeley i, enguany, de vacances amb el seu marit paleta jubilat, ha fet un creuer per les illes gregues.
Identificar les causes d'aquest nou ordre de relacions humanes, valorar les noves situacions creades, pertoca als antropòlegs, als sociòlegs... no m'arriscaré pas a fer-ho aquí. Ens manquen, avui, uns estudis seriosos de sociologia religiosa —que no s'haurien d'haver interromput! Anotem, només, que el Concili Vaticà II va reafirmar "la llibertat de cada persona en l'acte de fe i en la identitat religiosa; recordant que la pertinença, o no, a l'Església, no podia continuar sent una qüestió de criteris formals, exteriors, sinó de la decisió lliure, d'una expressió personal" (Donegai). Heus ací un factor important, entre altres, del canvi fenomenal que s'ha esdevingut en molts aspectes de la vida, privada, familiar, col·lectiva d'avui. Canvi viscut "naturalment" per la gent mentre que no acaba de ser assumit amb prou consciència pel "món religiós" i en particular per l'Església catòlica, sobretot, en els països de vella cristiandat de l'Europa que es qualifica fàcilment com "secularitzada".
Costa acceptar que "els límits de la parròquia" ja no coincideixen amb "els termes del poble". Aleshores hi havia "famílies catòliques", "pobles catòlics", "ambients catòlics" i fins "nacions catòliques". Una senzilla constatació: Fa trenta anys, probablement, i certament fa cinquanta, el cristià corrent, i fins i tot els capellans i els bisbes, no tenien cap parent ni conegut que no fos batejat, ben casat, practicant... avui gosaria afirmar que el papa Francesc i els pares sinodals "també" tenen algun parent o conegut, no batejat, divorciat, que "viu en parella"—homo o hetero—, que no practica, que es confessa no creient... i que, tanmateix, és una excel·lent persona.
És la consciència viva i assumida d'aquesta nova situació que fa dir al papa Francesc que l'Església ha de sortir al llindar de la porta, que ha de mirar enfora d'ella mateixa. I no pas per intentar que alguns entrin —tant de bo, si el Senyor els crida i ells lliurement hi accedeixen— ans per proclamar a tothom que "ve el regne de Déu". Aquesta actitud "en fora", més que "en dins" li és exigida, a l'Església, per la seva naturalesa pròpia: ser "llum i sal" del Món. És obvi que ni la llum ni la sal no són per a ells mateixos i és absurd encendre un llum per amagar-lo sota un llit. La llum assoleix tot el seu valor si il·lumina... tot allò que val la pena d'il·luminar perquè és molt valuós i, viceversa, tot allò que no valdria res si no fos il·luminat. Els "signes dels temps" ens senyalen avui que aquesta és la dialèctica pròpia de l'Església i el Món: l'una per a l'altre, sense confondre's, ni pretendre absorbir-se. Amb un profund i sincer respecte mutu. El poble dels cridats al seguiment de Jesucrist, vivint amb autenticitat com a fills de la "serventa de Déu" per al món, li revelen a aquest els immensos i insospitats valors que el Creador ha dipositat en la Creació i la plenitud de vida i felicitat a la qual l'ha destinat.
L'Església ha d'entendre, doncs, que avui la seva missió en el món d'avui, no es planteja pas en termes oposats, d'integritat de vida cristiana per una banda, i, per l'altra, de comprensió i misericòrdia envers els allunyats d'aquest ideal. És en l'acceptació humil d'haver estat elegida com a serventa, i santificada pel seu Senyor no per condemnar el Món sinó per salvar-lo; que, com a filla de la llum li pertoca il·luminar tot home (Jo 1,9) i tota situació humana, sense oblidar que l'Amo li ha confiat tot poder menys el de jutjar, ja que aquest Poder final el Pare l'ha reservat al Fill que, a la fi del temps, tornarà a cloure la Història.
