3. Hi
ha línies roges que el Papa Bergoglio no creurà?
A aquestes possibles,
o improbables, línies roges es referia, fa poc, un acreditat
periodista en un entranyable article parlant del recent traspàs de la seva mare
i de com eren diferents aquells temps: “…
ara potser ja es podrà fer Pasqua abans de Rams…” es mig preguntava.
S’acaba d’estrenar una excel·lent pel·lícula sobre el bisbe Pere Casaldàliga —penso
que el premi Nobel de la Pau, li vindria estret—, i tant de bo que la vegin
molta gent. Em permeto, tanmateix, una crítica “constructiva” a dues o tres
pinzellades, secundàries. Els hi he trobat un regust, per dir-ho d’alguna
manera, dels anys seixanta… S’hi senyalen problemes importants, sens dubte. Problemes
que Església té plantejats des de fa temps però que no trobaran pas la solució
creuant o movent una “línia roja”. Al capdavall, en aquest cas, si només es
tractés de creuar una línia roja, o de moure-la una mica més amunt o avall, el
problema es reduiria a qüestions de reglaments, de permisos…
El papa Francesc ha
fet dos gestos, entre altres, que, al meu entendre, denoten que sí que té dues
línies, però no roges, sinó, potser, blaves, “blaves blau cel”. Sobre aquestes,
sí, no cal ni fer-se la pregunta. No les creuarà. En l’article anterior vaig
encetar-ne la raó profunda: L’Església sap, creu, que ella existeix pel voler, i
actua sota el guiatge, d’un altre: Jesús de Natzaret que ella creu i proclama mort
i ressuscitat.
Van ser una de les
primeres paraules que va pronunciar el papa Francesc: “L’Església, ha de sortir d’ella mateixa; ha d’anar al llindar…” L’altra
la va dir volant de retorn de la JMJ de Rio: “…i qui sóc jo, per jutjar…”
Ambdues vénen de la
pregonesa de la Paraula escoltada i viscuda. Són dues línies blau cel inamovibles. Expressen un doble aspecte d’un
Evangeli, d’una notícia joiosa. És per celebrar-la, viure-la, anunciar-la a tot
el món que l’Església viu i perdura.
Cal remarcar el
caràcter doble, “bifaç”, com les dues cares d’una mateixa moneda, d’aquesta
bona nova perquè l’una és inseparable de
l’altre, es complementen, s’expliquen… però són distintes. Si es confonen, es
desnaturen. Més d’un problema, de certs desànims o entusiasmes en el nostre món
catòlic, vénen de no adonar-se de què, aquests dos aspectes, tot i estar units,
són distints.
Es diria que el papa
Francesc, sense haver-ho formulat, té molt clara aquesta doble “línia blau cel”.
Mourà totes les “línies roges” que calguin per preservar i treure tota la
riquesa de la “bona nova” de les “dues línies blau cel”.
¿Perquè no vol una
Església tancada sobre ella mateixa i la vol al llindar, mirant enfora? Per la raó profunda que l’Església no és “per
a ella mateixa”. És per al Món (Jo 3,16). I és per al món com quelcom que,
ensems, és tan important, com aparentment petit, insignificant: com la llum i com
la sal (Mt 5,13.14). Val més allò il·luminat, val més allò salat…
Heus ací el gran
missatge, la bona notícia, que l’Església ha d’anunciar més enllà d’ella
mateixa. És, no gens menys, l’anunci amb què començà el ministeri de Jesús i
dels primers deixebles: “Ve el Regne de
Déu”.
Que vol dir? Doncs
que, contràriament a la visió pagana de “l’etern retorn de totes les coses”, el
món, i la història de l’home en ell —les
seves “alegries i esperança”, tenen un sentit. Són fruit d’un designi, del
lliure voler d’Algú… puig que cada home és “algú”. No som sols la imprevisible
conseqüència d’un incommensurable (Plank) quasi no-res original, sinó també la
decisió d’Algú que podem anomenar Pare i ens fa germans de tot altre home. La
proclamació de l’Evangeli és, doncs en primer lloc, la proposta d’una Christliche Weltanschau, d’una “visió
cristiana de l’Univers” i de l’esdevenir de l’Home en ell. Cada home, tot home,
tret del “no-res” a existir (Einstein) per una Saviesa i un Amor infinits,
porta el segell únic i irrepetible, “personal”, de la imatge del seu Autor. I
per a ell és el Regne “preparat abans de la creació del Món” (Mt 25,34) amb
l'única condició d’haver estat home, no bèstia. D’haver vist en tot altre home,
més enllà d’un semblant, un germà; d’haver-se comportat amb ell com el Pare,
amb compassió, amb misericòrdia; En definitiva, d’haver viscut segons la llei
gravada en el seu cor pel seu Autor i que Israel va rebre, a més a més,
esculpida en la pedra del Sinaí; d’haver-se comportat, com ho expressa la
saviesa popular, com “una bona persona”. Aquest és el gran missatge cristià adreçat
a tot el món, sense distinció de temps, de llocs, de races, de situacions…
“Sigueu bones persones… perquè ve el Regne de Déu”.
Aleshores, perquè
l’Església? Ja hem dit que es tracta de dues cares inseparables i distintes de
la mateixa moneda i que si es confonen, es desfiguren. En l’Evangeli és prou
clar: Jesús comença anunciant la vinguda del Regne de Déu. Més tard invitarà a
seguir-lo: “qui vulgui seguir-me…” El “Regne de Déu” és universal i
ineluctable. El seguiment de Jesucrist és providencial, vocacional i exigeix
l’adhesió lliure. Ja en parlarem.
