6 Un
poble escollit, santificat per la fe i el baptisme;
sagrament de salvació
universal
En un cert passatge del relat evangèlic sorgeix un incident imprevisible fins aleshores. Als seguidors de Jesús, se'ls planteja una pregunta angoixosa. Els evangelistes diuen, ni més ni menys, que els deixebles..., quedaren molt desconcertats (Mt 19,25) per l'ensenyament de Jesús. Què ha passat? Fa temps que segueixen el Mestre i li han sentit anunciar que "ve el Regne de Déu". Ells han estat enviats a anunciar, també, la bona nova que Déu estima tots els homes que ell ha creat, que el Regne és a prop, obert a tots els homes de bona voluntat, de tots els temps, de qualsevol poble, i fins de qualsevol "religió" perquè Déu els estima. I, encara que sigui difícil "ser bona persona" —complir els manaments— i, per tant, hereu del Regne, "si als homes els és impossible", no ho és per Déu, perquè Déu ho pot tot (Mt 19,26).
Pere, aleshores, formula la pregunta, la raó del desconcert dels deixebles: nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit. Què rebrem, doncs? (Mt 19,27).
Una pregunta semblant potser se l'ha formulat algú, també "desconcertat" per la lectura dels articles precedents: Si el Regne de Déu és obert als homes de tots els temps, de tots els pobles i fins de qualsevol "religió" i, per heretar-lo, n'hi ha prou amb haver-se comportat com una "bona persona", llavors ¿perquè seguir Jesucrist, perquè pertànyer a l'Església, creure en dogmes, practicar sagraments?
En ambients catòlics, des de fa uns quants anys, sovint, se senten expressions que donen per contestada la pregunta; parlant de parents o coneguts allunyats de l'Església, conclouen mig amb resignació, mig amb condescendència: ˝...no creuen, no practiquen, ara bé són tan bons, són unes excel·lents persones...".
La pregunta, i la mitja resposta dels "deixebles desconcertats" d'avui, no són impertinents ni molt menys. Tot al contrari. Palesen l'error de confondre les dues cares —inseparables però distintes — del missatge evangèlic; són expressions que manifesten la confusió, distorsionadora, entre, per una banda, l'anunci del Regne de Déu que ve, tant si es vol com si no es vol, que és universal, inevitable, obert a tots els homes; i, per l'altra, el seguiment de Jesucrist que, òbviament, és un fet providencial: depèn del lloc, del temps, de la circumstància de cada persona. I, encara, suposa una "vocació" prèvia — sóc jo qui us he escollit (Jo 15,16); i, alhora, exigeix l'adhesió lliure —si vols (Mt 19, 21)— del que, d'una manera o altra, és escollit, cridat. En termes de "bons i dolents", no n'hi ha prou amb ser "una bona persona" per ser "un bon cristià" i, malauradament, hi pot haver cristians que no, per això, són "unes bones persones". En termes, diguem-ne "escolars": a "la fi del temps", tothom, i també els seguidors de Jesucrist, els cristians, serem examinats de "humanitat", de si hem estat, o no hem estat, "bones persones". Aquest examen l'haurà de passar tothom, perquè cada persona, una per una, ha estat pensada, estimada pel Creador, abans de la creació del món, i destinada a posseir el Regne del Cel. Ara bé, els cristians, si passem aquest primer "examen general", encara n'haurem de passar un altre "especial", és a dir si hem estat, o no, testimonis del Ressuscitat davant dels homes (Mt 10,32). Ja que és per donar aquest testimoniatge que hem estat escollits i, lliurement hem dit que sí a aquesta crida.
Heus aquí una d'aquelles línies, no roges, sinó blau-cel que el Papa Francesc no traspassarà. És més, són les que inspiren la seva manera de fer, el seu ensenyament. Ja que aquesta és precisament la naturalesa pròpia, específica, de l'Església: no pas ser l'aplec dels bons —tant de bo ho siguin tots, i no és el cas—, sinó ser el poble que Déu s'ha reservat, perquè proclameu la lloança d'aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable (1Pe 2,9), és a dir, per a ser testimonis de la Resurrecció del crucificat sota Ponç Pilat. És interessant remarcar aquí que aquesta frase és del mateix Pere, ja ancià; el mateix que va formular la pregunta suara esmentada.
El seguiment de Jesucrist no fa pas millors que ningú aquells que ell ha escollit i, lliurement i conscient, han dit que sí a aquesta crida personal. I, tampoc, no és pas perquè fossin més o menys bons que han estat cridats —No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors (Mt 9,13). El lliurament a Jesucrist, —posar tota la vida a crèdit d'ell—, per la fe i el baptisme, no atorga un grau especial de bondat. Això sí, eleva la persona humana inserint-la en una nova manera de ser, d'existir, no exigible, ni previsible per res precedent. Aquesta nova manera de ser, d'existir, dimana, com d'una font única, de la incorporació al Verb encarnat. I, en Ell, ens fa participants —consorts— de la mateixa "manera de ser" de Déu, de la naturalesa divina (2Pe 1,4).
La "nova manera de ser" inaugurada pel seguiment de Jesucrist s'ha d'entendre literalment, no pas metafòricament, en un sentit "moral", com quan, per exemple, es parla d'emprendre una "nova vida" després d'un esdeveniment important, de salut, en els afers... La "novetat" constitueix un dels elements cabdals de la "visó cristiana de l'Univers" i, per tant, de la naturalesa i la missió de l'Església en el món. No és pas una hipèrbole religiosa; es refereix a un fet còsmic, creador. Pau ho afirma ben clar: els qui viuen en Crist són una creació nova. El que era antic ha passat; ha començat un món nou (2 Co 5,17). Jesús, en la conversa amb el mestre de la llei, Nicodem, parlant de la incorporació de la humanitat al Regne de Déu l'equipararà a un real "nou naixement"; incorporació que s'esdevindrà a la fi del Temps, i de la qual el poble dels seguidors de Jesucrist n'és ja un avenç i un signe.
D'acord que aquesta manera de parlar de la Revelació cristiana sorprèn la mentalitat "pràctica" d'avui. Tanmateix en el llarg camí que ha fet la naturalesa fins a l'home, fins a cada u de nosaltres, es constaten aquestes novetats successives en les quals es dóna ensems la permanència de la realitat precedent i la total novetat de la realitat successiva (Teilhard, Eccles). La Bona Nova que viu i proclama l'Església és nogensmenys aquesta: la resurrecció de Jesucrist ha iniciat una nova Creació de la qual ella n'és l'inici en el temps i el senyal —el sagrament— per a tots els homes. Si deixés de viure-ho i de proclamar-ho es dissoldria —és més, ja s'hauria dissolt— en el no-res de tantes teories.
