10. Un Poble rar, com una
“clau”
L'escena
de Pau de Tars a l'Areòpag d'Atenes (Ac 17), cap a l'any 50 de la nostra era,
s'haanat repetint en la història i és de plena actualitat avui en uns
escenaris i uns actors diferents. El cas és paradigmàtic. Pau parla de religió,
del "Déu desconegut que no és lluny de ningú de nosaltres", ja que
"en ell vivim, ens movem i som", i fins cita els poetes grecs:
"... nosaltres també som del seu llinatge." L'audiència és nombrosa i
atenta. Ara, quan Pau els parla d'un home que Déu ha ressuscitat d'entre els
morts "alguns es van posar a riure", d'altres li digueren "sobre
aquest punt ja t'escoltarem un altre dia".
La
lliçó és diàfana. Com Pau aleshores, l'Església que avui presideix en la caritat
el papa Francesc, en l'areòpag del món globalitzat, té una "paraula
pròpia" a dir. Si la diu, ja ha dit tot el que havia de dir. Si no la diu,
no val gairebé res tot el que pugui dir.
Si
se'ns demanés la frase que, amb poques paraules, ens identifica als cristians,
l'adequada seria aquesta: som, un poble, una gent rara que creiem que hi ha un
mort vivent (vg Ac 25,19); i si se'ns
demanés precisar-ho, afegiríem: Jesús de Natzaret, mort crucificat en temps de
Ponç Pilat, ha ressuscitat i viu entre nosaltres... I acceptaríem que algú
somrigués, condescendent. I, encara més, ens alegraríem que el Senyor obrís el
cor (Ac 16,14) de la Lídia, del Dionís, d'en Àquila d'aleshores i... dels Chesterton, Maritain
i Stein del segle passat perquè ens fessin
cas (Ibid).
L'Església
no té altra raó de ser. Anar "per tot el món i anunciar la bona nova de
l'evangeli a tota la humanitat" (Mc 16,15). La bona nova que Jesús, el
Crist, mort, ha ressuscitat per la salvació del Món, de tots els homes i és
vivent en l'Església que ell ha fundat.
És
un anunci dramàtic. A frec del sarcasme. De la broma de mal gust; d'aquí la
riallada dels Grecs i el somriure displicent d'una certa intel·lectualitat
d'avui, sobretot entre nosaltres.
Tanmateix
l'home d'avui viu acarat constantment al fet tant imprevisible com ineludible
de la mort. I, ni que la mentalitat moderna s'escarrassi, a contracor, en
considerar-la "natural", resta, tossuda, essent aquell
"natural" que foragitat per la finestra t'entra al galop per la porta.
La ciència, encara, ens informa que l'Univers ha començat fa tretze mil
set-cents milions d'anys i un dia, llunyà però cert, col·lapsarà. L'existència
de cada u, ho sabem prou, s'escola en el temps i l'Univers està clos en el seu
temps. Per un condemnat a mort només hi ha una bona notícia: que viurà. Davant
de la bona nova, de l'evangeli, o t'hi rebel·les, o te'n rius... o t'hi
confies: hi creus. Hi creus perquè, on ens pot portar la natura i la cultura,
ja ho sabem: a la mort individual i col·lectiva.
Així
doncs si l'Univers que coneixem, ¬—i la vida de cada home en ell— és tancat a
pany i forrellat, res d'estrany que la "Clau" que se'ns ofereix, la
que obra la "Porta" (Jo 10,9), sigui "estranya".
Pere
de Betsaida, conseqüent, en nom dels dotze acceptarà —per exemple—la raresa de
la clau que Jesús ofereix: menjar la seva carn i beure la seva sang —a qui
anirem, només tu ens parles de vida eterna (Jo 6, 68). I —prenent un altre
exemple— Pau ensenyarà d'acord amb els dotze, que el matrimoni cristià és un
gran misteri, com la unió de Crist amb l'Església (Ef 5,32); i allò que Déu ha
unit que l'home no ho separi (Mt 19,6).
L'Església
del papa Francesc, avui, com la de Pau i Pere, fa dos mil anys, només té dues
claus per "parlar de vida eterna": la d'unes veritats
"fantàstiques" perquè no es troben al final de cap raonament (Mt
16,17); la d'uns valors "sorprenents" perquè capgiren els càlculs
usuals (Lc 17,33). A G. K. Chesterton el va
fascinar el caràcter sorprenent i fantàstic de l'Evangeli. Davant de la boira
dels "herètics" es va decidir per l'"ortodòxia".
Amb la seva traça gràfica va deixar escrit i és vàlid avui: La fe cristiana és
sobretot la filosofia de les formes i l'enemiga de qualsevol nebulositat. ...
Una clau és, abans que res, una cosa que té una forma, una cosa que depèn
enterament de la conservació de la seva forma. Després, la forma d'una clau és,
i ho ha de ser, una forma més aviat fantàstica. Un salvatge que no sabés el que
és una clau experimentaria la més gran de les dificultats per endevinar el què
pogués ser. I és ben bé una cosa fantàstica, perquè, en un cert sentit és
quelcom d'arbitrari. I finalment, ja que la clau és necessàriament la còpia
d'un model, el seu prototip era molt minuciós (de, L'home anomenat el Crist).
