Quants records i emocions suggereix aquest nom! I és
que el Pessebre és essencialment evocador. És un intent ingenu i caduc,
que cada any s’ha de refer de nou, de fer present i immòbil un passat
vivent; de traduir a matèria tangible un misteri inefable; de fitar
entre quatre fustes l’eix que travessa de cap, la Història dels homes
sobre la terra: “el Verb s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres”,
Déu ha esdevingut, de debò, un dels nostres.
El Pessebre respira,
total, humilitat i simplicitat. No pretén establir-se i dogmatitzar des
d’un racó de la llar, té un posat modest, com si sabés que hi és de
passada. La naturalesa, en ell, es deixa afaiçonar, sols demana
respecte, tacte i mesura. Tot està a l'abast de la mà.
Les
figures –totes del mateix fang i potser del mateix preu- són totes
diferents i no malden per ser el que no són, ni es queixen dels llocs
que els hi hem assignat. Com si comprenguessin que totes –cada una des
del seu lloc- són indispensables pel naixement del Salvador. Fins i tot
els àngels –qui els hi pogués ser família!- es fan visibles i
entenedors.
Mirant el Pessebre, que mai s’acaba de mirar del tot,
sense adonar-nos-en acabem per entrar dins de nosaltres mateixos, o el
que és igual, ens surt l’ànima a flor de pell.
I és que el
Pessebre també té ànima i exigeix el diàleg amb la nostra. És una
invitació a la intimitat. El que hi ha de més profund i sincer en
nosaltres és com atret irresistiblement a incorporar-se al Pessebre:
aquells pobles, són el meu poble; aquelles muntanyes i aquells correus,
són els del meu paisatge pairal; aquells estels, són els que il·luminen
la meva nit; aquells rius dòcils i argentins, podria assegurar que han sadollat més d’una vegada la meva set…
Però
sobretot hi ha un element del Pessebre que se’ns endú i exigeix
irresistiblement la nostra adhesió: el camí. El nostre camí. És
il·lògic, absurd, irracional, però travessa tot el Pessebre –i la nostra
vida- i li dóna sentit. Què fóra un Pessebre sense camí? No sabem on
comença, però vegem clarament on va. Ell mateix és immòbil, però invita
al moviment; en tota hipòtesis hom s’hi podria aturar, però fora un
absurd: ens hi podríem girar en rodó i desfer camí, ell no s’hi
oposaria, però, on aniríem a parar?
El Pessebre exigeix, també,
silenci i pau. No ens dirà res si no callem, si no fem callar la nostra
xerrameca atabaladora del cor, del pensament i dels llavis. Hauríem de
saludar el Pessebre a la manera oriental, posant-nos suaument una mà
silenciosa al pit, als llavis i al front.
Llavors el Pessebre
parlaria, no un devessall de paraules, com un intrús tafaner, sinó que,
com l’amic distret de l’espòs ens portaria la notícia esperada dels
desposoris de Déu amb la nostra carn.
BON I SANT NADAL!
