L'ESGLÈSIA DEL PAPA FRANCESC

3. Hi ha línies roges que el Papa Bergoglio no creurà?

                                                                                           

A aquestes possibles, o improbables, línies roges  es referia, fa poc, un acreditat periodista en un entranyable article parlant del recent traspàs de la seva mare i de com eren diferents aquells temps: “… ara potser ja es podrà fer Pasqua abans de Rams…” es mig preguntava. S’acaba d’estrenar una excel·lent pel·lícula sobre el bisbe Pere Casaldàliga —penso que el premi Nobel de la Pau, li vindria estret—, i tant de bo que la vegin molta gent. Em permeto, tanmateix, una crítica “constructiva” a dues o tres pinzellades, secundàries. Els hi he trobat un regust, per dir-ho d’alguna manera, dels anys seixanta… S’hi senyalen problemes importants, sens dubte. Problemes que Església té plantejats des de fa temps però que no trobaran pas la solució creuant o movent una “línia roja”. Al capdavall, en aquest cas, si només es tractés de creuar una línia roja, o de moure-la una mica més amunt o avall, el problema es reduiria a qüestions de reglaments, de permisos…

El papa Francesc ha fet dos gestos, entre altres, que, al meu entendre, denoten que sí que té dues línies, però no roges, sinó, potser, blaves, “blaves blau cel”. Sobre aquestes, sí, no cal ni fer-se la pregunta. No les creuarà. En l’article anterior vaig encetar-ne la raó profunda: L’Església sap, creu, que ella existeix pel voler, i actua sota el guiatge, d’un altre: Jesús de Natzaret que ella creu i proclama mort i ressuscitat.

Van ser una de les primeres paraules que va pronunciar el papa Francesc: “L’Església, ha de sortir d’ella mateixa; ha d’anar al llindar…” L’altra la va dir volant de retorn de la JMJ de Rio: “…i qui sóc jo, per jutjar…”

Ambdues vénen de la pregonesa de la Paraula escoltada i viscuda. Són dues línies blau cel inamovibles. Expressen un doble aspecte d’un Evangeli, d’una notícia joiosa. És per celebrar-la, viure-la, anunciar-la a tot el món que l’Església viu i perdura.

Cal remarcar el caràcter doble, “bifaç”, com les dues cares d’una mateixa moneda, d’aquesta bona nova  perquè l’una és inseparable de l’altre, es complementen, s’expliquen… però són distintes. Si es confonen, es desnaturen. Més d’un problema, de certs desànims o entusiasmes en el nostre món catòlic, vénen de no adonar-se de què, aquests dos aspectes, tot i estar units, són distints.

Es diria que el papa Francesc, sense haver-ho formulat, té molt clara aquesta doble “línia blau cel”. Mourà totes les “línies roges” que calguin per preservar i treure tota la riquesa de la “bona nova” de les “dues línies blau cel”.

¿Perquè no vol una Església tancada sobre ella mateixa i la vol al llindar, mirant enfora?  Per la raó profunda que l’Església no és “per a ella mateixa”. És per al Món (Jo 3,16). I és per al món com quelcom que, ensems, és tan important, com aparentment petit, insignificant: com la llum i com la sal (Mt 5,13.14). Val més allò il·luminat, val més allò salat…

Heus ací el gran missatge, la bona notícia, que l’Església ha d’anunciar més enllà d’ella mateixa. És, no gens menys, l’anunci amb què començà el ministeri de Jesús i dels primers deixebles: “Ve el Regne de Déu”.

Que vol dir? Doncs que, contràriament a la visió pagana de “l’etern retorn de totes les coses”, el món, i  la història de l’home en ell —les seves “alegries i esperança”, tenen un sentit. Són fruit d’un designi, del lliure voler d’Algú… puig que cada home és “algú”. No som sols la imprevisible conseqüència d’un incommensurable (Plank) quasi no-res original, sinó també la decisió d’Algú que podem anomenar Pare i ens fa germans de tot altre home. La proclamació de l’Evangeli és, doncs en primer lloc, la proposta d’una Christliche Weltanschau, d’una “visió cristiana de l’Univers” i de l’esdevenir de l’Home en ell. Cada home, tot home, tret del “no-res” a existir (Einstein) per una Saviesa i un Amor infinits, porta el segell únic i irrepetible, “personal”, de la imatge del seu Autor. I per a ell és el Regne “preparat abans de la creació del Món” (Mt 25,34) amb l'única condició d’haver estat home, no bèstia. D’haver vist en tot altre home, més enllà d’un semblant, un germà; d’haver-se comportat amb ell com el Pare, amb compassió, amb misericòrdia; En definitiva, d’haver viscut segons la llei gravada en el seu cor pel seu Autor i que Israel va rebre, a més a més, esculpida en la pedra del Sinaí; d’haver-se comportat, com ho expressa la saviesa popular, com “una bona persona”. Aquest és el gran missatge cristià adreçat a tot el món, sense distinció de temps, de llocs, de races, de situacions… “Sigueu bones persones… perquè ve el Regne de Déu”.

Aleshores, perquè l’Església? Ja hem dit que es tracta de dues cares inseparables i distintes de la mateixa moneda i que si es confonen, es desfiguren. En l’Evangeli és prou clar: Jesús comença anunciant la vinguda del Regne de Déu. Més tard invitarà a seguir-lo: “qui vulgui seguir-me…” El “Regne de Déu” és universal i ineluctable. El seguiment de Jesucrist és providencial, vocacional i exigeix l’adhesió lliure. Ja en parlarem.

L’ESLÉSIA DEL PAPA FRANCESC

2. Què és, què no és i com és l’Església? 

De què es parla quan es parla de l’Església, del Vaticà, de la Cúria romana? Quina mena d’institució és aquesta de la que s’està a l’aguait i a l’espera de canvis, de novetats? Potser, abans d’especular sobre què farà o deixarà de fer, seria assenyat tenir en compte què diu ella mateixa que és o no és.

El papa Francesc des de les seves primeres paraules ja va advertir que, a banda del que farà o canviarà, volia deixar clar que l’Església no és una ONG. És una primera acotació del terreny, ni que sigui en negatiu. Benet XVI, poques hores abans de ser papa emèrit, quan anava a pujar a l’helicòpter cap a Castel Gandolfo, també es referí a la naturalesa de l’Església, tot acomiadant-se digué “…no ho oblideu, l’Església és un ésser vivent”.

Són dues indicacions que, venint de qui venen, no es poden menystenir si es vol parlar de canvis previsibles, o no, en l’Església. L’advertència del papa Francesc, pel seu caràcter negatiu, deixeu-me dir apofàtic en bona teologia —és a dir, què no és l’església— pot sorprendre. Tanmateix és normal que l’Església reclami aquesta manera de parlar d’ella mateixa. Si se li pregunta …  “tu, qui ets”? dient què no és es farà comprendre millor. Benet XVI, recordant que l’Església és un ésser vivent, ja suggereix què a l’Església no li és fàcil  respondre si se li pregunta —“i tu, qui dius que ets?”  Un ésser vivent, preguntat sobre qui és, pot dir el seu nom, és a dir com l’anomenen, però no pot dir gaire més de si mateix, no pot donar raó de perquè és, de com és… si més no, perquè l’ésser no se l’ha donat a si mateix, l’ha rebut. Aquesta és precisament la característica essencial de tot ésser viu. Després de Pasteur (omne vivum ex ovo), ho sabem prou: la generació espontània no existeix. Tot allò que és viu, ho és perquè ha rebut l’existència d’un altre.

Doncs bé, aquest és precisament el cas de l’Església si li fem cas quan diu que ella és un ésser viu. És a dir que no es considera com qualsevol associació humana que existeix perquè així ho han decidit els membres que la composen. Ella se sap fundada per Jesucrist. Òbviament, aquest punt demana ser desenvolupat, aprofundit, ja ho farem. Però primer vegem què pot donar de si l’aproximació ‘apofàtica’ ja encetada pel Papa Francesc ja que ofereix perspectives interessants.

Per començar, dient que l’Església no és una ONG s’afirma, es clar, que no li pertoca aportar un remei més a les mil situacions d’injustícia, de fam, de malaltia… que sofreix avui la humanitat; és a dir, no pot limitar-se a fer el que fan centenars d’organitzacions benemèrites. Tot amb tot, seria deshonest negar o menystenir que, des de fa segles,  i avui també, l’Església “que no és una ONG” es preocupa i fa el que pot pel bé de la humanitat. No es tracta de fer aquí balanços comparatius, deixem només dit que  la seva aportació en aquest terreny és considerable. Potser doncs, es tracta no tant del que fa aquesta no ONG, sinó de com i perquè ho fa. Heus ací un altre tema a desenvolupar.

L’Església tampoc no és una mena d’Acadèmia universal de la religió i de la moral com certes expectatives es diria que ho pensen. D’acord que ho pot semblar, però no ho és. L’Església proposa a tothom el que ella té per cert i creïble, els valors i les conductes que ella considera que és bo adoptar, però no els imposa a ningú; i, certament, no adaptarà, ni rebaixarà els seus principis per atreure més adeptes. En això rau probablement que a l’Església li facin poc efecte les ‘recomanacions’ ben intencionades de canviar això o allò perquè “…les esglésies estan cada dia més buides”. És interessant el què va dir, sobre això, un cèlebre convertit —desconegut com a tal— Jean Cocteau : “quan l’Església vol atreure acaba fent el ridícul”.

I és que, com repetia Charles Journet, l’autor entre altres obres de L’Église du Verbe incarné, “la frontera entre els bons i els dolents, del bé i del mal, no passa pas pel llindar de la porta de l’Església, passa pel cor de l’home”. Això vol dir, no res menys, que l’Església no és, ni es considera ser, l’aplec dels bons i que els altres són els dolents. Ella sap que hi ha bons i dolents tant a dins com a fora de l’Església. I si s’insisteix preguntant-li, dirà que ella és l’aplec dels que han estat cridats —cada u sap com— al seguiment de Jesucrist i han respost que si lliurament —només cada u pot dir com i fins on. I a aquests sí que els hi proposarà que, més enllà de ser “bones persones”, s’esforcin a sers “bons cristians”. Ser “bona persona” és un deure universal i ineludible (Mt 25,31…); “ser o no ser cristià” és providencial i  només se’n pot ser lliurament (Mt 16,24. Mc 8,34)