L’ESLÉSIA DEL PAPA FRANCESC

2. Què és, què no és i com és l’Església? 

De què es parla quan es parla de l’Església, del Vaticà, de la Cúria romana? Quina mena d’institució és aquesta de la que s’està a l’aguait i a l’espera de canvis, de novetats? Potser, abans d’especular sobre què farà o deixarà de fer, seria assenyat tenir en compte què diu ella mateixa que és o no és.

El papa Francesc des de les seves primeres paraules ja va advertir que, a banda del que farà o canviarà, volia deixar clar que l’Església no és una ONG. És una primera acotació del terreny, ni que sigui en negatiu. Benet XVI, poques hores abans de ser papa emèrit, quan anava a pujar a l’helicòpter cap a Castel Gandolfo, també es referí a la naturalesa de l’Església, tot acomiadant-se digué “…no ho oblideu, l’Església és un ésser vivent”.

Són dues indicacions que, venint de qui venen, no es poden menystenir si es vol parlar de canvis previsibles, o no, en l’Església. L’advertència del papa Francesc, pel seu caràcter negatiu, deixeu-me dir apofàtic en bona teologia —és a dir, què no és l’església— pot sorprendre. Tanmateix és normal que l’Església reclami aquesta manera de parlar d’ella mateixa. Si se li pregunta …  “tu, qui ets”? dient què no és es farà comprendre millor. Benet XVI, recordant que l’Església és un ésser vivent, ja suggereix què a l’Església no li és fàcil  respondre si se li pregunta —“i tu, qui dius que ets?”  Un ésser vivent, preguntat sobre qui és, pot dir el seu nom, és a dir com l’anomenen, però no pot dir gaire més de si mateix, no pot donar raó de perquè és, de com és… si més no, perquè l’ésser no se l’ha donat a si mateix, l’ha rebut. Aquesta és precisament la característica essencial de tot ésser viu. Després de Pasteur (omne vivum ex ovo), ho sabem prou: la generació espontània no existeix. Tot allò que és viu, ho és perquè ha rebut l’existència d’un altre.

Doncs bé, aquest és precisament el cas de l’Església si li fem cas quan diu que ella és un ésser viu. És a dir que no es considera com qualsevol associació humana que existeix perquè així ho han decidit els membres que la composen. Ella se sap fundada per Jesucrist. Òbviament, aquest punt demana ser desenvolupat, aprofundit, ja ho farem. Però primer vegem què pot donar de si l’aproximació ‘apofàtica’ ja encetada pel Papa Francesc ja que ofereix perspectives interessants.

Per començar, dient que l’Església no és una ONG s’afirma, es clar, que no li pertoca aportar un remei més a les mil situacions d’injustícia, de fam, de malaltia… que sofreix avui la humanitat; és a dir, no pot limitar-se a fer el que fan centenars d’organitzacions benemèrites. Tot amb tot, seria deshonest negar o menystenir que, des de fa segles,  i avui també, l’Església “que no és una ONG” es preocupa i fa el que pot pel bé de la humanitat. No es tracta de fer aquí balanços comparatius, deixem només dit que  la seva aportació en aquest terreny és considerable. Potser doncs, es tracta no tant del que fa aquesta no ONG, sinó de com i perquè ho fa. Heus ací un altre tema a desenvolupar.

L’Església tampoc no és una mena d’Acadèmia universal de la religió i de la moral com certes expectatives es diria que ho pensen. D’acord que ho pot semblar, però no ho és. L’Església proposa a tothom el que ella té per cert i creïble, els valors i les conductes que ella considera que és bo adoptar, però no els imposa a ningú; i, certament, no adaptarà, ni rebaixarà els seus principis per atreure més adeptes. En això rau probablement que a l’Església li facin poc efecte les ‘recomanacions’ ben intencionades de canviar això o allò perquè “…les esglésies estan cada dia més buides”. És interessant el què va dir, sobre això, un cèlebre convertit —desconegut com a tal— Jean Cocteau : “quan l’Església vol atreure acaba fent el ridícul”.

I és que, com repetia Charles Journet, l’autor entre altres obres de L’Église du Verbe incarné, “la frontera entre els bons i els dolents, del bé i del mal, no passa pas pel llindar de la porta de l’Església, passa pel cor de l’home”. Això vol dir, no res menys, que l’Església no és, ni es considera ser, l’aplec dels bons i que els altres són els dolents. Ella sap que hi ha bons i dolents tant a dins com a fora de l’Església. I si s’insisteix preguntant-li, dirà que ella és l’aplec dels que han estat cridats —cada u sap com— al seguiment de Jesucrist i han respost que si lliurament —només cada u pot dir com i fins on. I a aquests sí que els hi proposarà que, més enllà de ser “bones persones”, s’esforcin a sers “bons cristians”. Ser “bona persona” és un deure universal i ineludible (Mt 25,31…); “ser o no ser cristià” és providencial i  només se’n pot ser lliurament (Mt 16,24. Mc 8,34)