L’ESGLÉSIA DEL PAPA FRANCESC

10. Un Poble rar, com una “clau”

L'escena de Pau de Tars a l'Areòpag d'Atenes (Ac 17), cap a l'any 50 de la nostra era, s'haanat repetint en la història i és de plena actualitat avui en uns escenaris i uns actors diferents. El cas és paradigmàtic. Pau parla de religió, del "Déu desconegut que no és lluny de ningú de nosaltres", ja que "en ell vivim, ens movem i som", i fins cita els poetes grecs: "... nosaltres també som del seu llinatge." L'audiència és nombrosa i atenta. Ara, quan Pau els parla d'un home que Déu ha ressuscitat d'entre els morts "alguns es van posar a riure", d'altres li digueren "sobre aquest punt ja t'escoltarem un altre dia".

La lliçó és diàfana. Com Pau aleshores, l'Església que avui presideix en la caritat el papa Francesc, en l'areòpag del món globalitzat, té una "paraula pròpia" a dir. Si la diu, ja ha dit tot el que havia de dir. Si no la diu, no val gairebé res tot el que pugui dir.

Si se'ns demanés la frase que, amb poques paraules, ens identifica als cristians, l'adequada seria aquesta: som, un poble, una gent rara que creiem que hi ha un mort vivent (vg Ac 25,19); i si se'ns demanés precisar-ho, afegiríem: Jesús de Natzaret, mort crucificat en temps de Ponç Pilat, ha ressuscitat i viu entre nosaltres... I acceptaríem que algú somrigués, condescendent. I, encara més, ens alegraríem que el Senyor obrís el cor (Ac 16,14) de la Lídia, del Dionís, d'en Àquila d'aleshores i... dels Chesterton, Maritain i Stein del segle passat perquè ens fessin cas (Ibid).

L'Església no té altra raó de ser. Anar "per tot el món i anunciar la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat" (Mc 16,15). La bona nova que Jesús, el Crist, mort, ha ressuscitat per la salvació del Món, de tots els homes i és vivent en l'Església que ell ha fundat.

És un anunci dramàtic. A frec del sarcasme. De la broma de mal gust; d'aquí la riallada dels Grecs i el somriure displicent d'una certa intel·lectualitat d'avui, sobretot entre nosaltres.

Tanmateix l'home d'avui viu acarat constantment al fet tant imprevisible com ineludible de la mort. I, ni que la mentalitat moderna s'escarrassi, a contracor, en considerar-la "natural", resta, tossuda, essent aquell "natural" que foragitat per la finestra t'entra al galop per la porta. La ciència, encara, ens informa que l'Univers ha començat fa tretze mil set-cents milions d'anys i un dia, llunyà però cert, col·lapsarà. L'existència de cada u, ho sabem prou, s'escola en el temps i l'Univers està clos en el seu temps. Per un condemnat a mort només hi ha una bona notícia: que viurà. Davant de la bona nova, de l'evangeli, o t'hi rebel·les, o te'n rius... o t'hi confies: hi creus. Hi creus perquè, on ens pot portar la natura i la cultura, ja ho sabem: a la mort individual i col·lectiva.

Així doncs si l'Univers que coneixem, ¬—i la vida de cada home en ell— és tancat a pany i forrellat, res d'estrany que la "Clau" que se'ns ofereix, la que obra la "Porta" (Jo 10,9), sigui "estranya".

Pere de Betsaida, conseqüent, en nom dels dotze acceptarà —per exemple—la raresa de la clau que Jesús ofereix: menjar la seva carn i beure la seva sang —a qui anirem, només tu ens parles de vida eterna (Jo 6, 68). I —prenent un altre exemple— Pau ensenyarà d'acord amb els dotze, que el matrimoni cristià és un gran misteri, com la unió de Crist amb l'Església (Ef 5,32); i allò que Déu ha unit que l'home no ho separi (Mt 19,6).

L'Església del papa Francesc, avui, com la de Pau i Pere, fa dos mil anys, només té dues claus per "parlar de vida eterna": la d'unes veritats "fantàstiques" perquè no es troben al final de cap raonament (Mt 16,17); la d'uns valors "sorprenents" perquè capgiren els càlculs usuals (Lc 17,33). A G. K. Chesterton el va fascinar el caràcter sorprenent i fantàstic de l'Evangeli. Davant de la boira dels "herètics" es va decidir per l'"ortodòxia". Amb la seva traça gràfica va deixar escrit i és vàlid avui: La fe cristiana és sobretot la filosofia de les formes i l'enemiga de qualsevol nebulositat. ... Una clau és, abans que res, una cosa que té una forma, una cosa que depèn enterament de la conservació de la seva forma. Després, la forma d'una clau és, i ho ha de ser, una forma més aviat fantàstica. Un salvatge que no sabés el que és una clau experimentaria la més gran de les dificultats per endevinar el què pogués ser. I és ben bé una cosa fantàstica, perquè, en un cert sentit és quelcom d'arbitrari. I finalment, ja que la clau és necessàriament la còpia d'un model, el seu prototip era molt minuciós (de, L'home anomenat el Crist).

L'ESGLÉSIA DEL PAPA FRANCESC

9. El poble, llum en la fosca

El papa Francesc demana que l'Església surti al llindar d'ella mateixa, que no tingui por d'anunciar la vinguda del Regne de Déu als d'enfora. Això no vol pas dir que, de cara als d'endins, deixem de "fer apostolat", com en dèiem en el "cristianisme normalitzat". L'acció pastoral, la cura dels fidels: vetllar per la seva perseverança en la fe i en la moral cristianes, i, a tongades, endegar "missions" per a "la conversió dels pagans batejats" serà sempre una tasca a fer i a reprendre constantment en l'Església. No, el que el papa ens demana, és que, enfeinats en endreçar la "casa", no oblidem la nostra missió primordial i constituent. Som un poble "convocat, consagrat i enviat" a evangelitzar tot el món. A proclamar als quatre vents la gran notícia: "el que passa" en l'Univers i en la Història de l'Home en ell, és que ve el Regne de Déu; que, des que l'home és home sobre la terra i, més enllà de la natura, va apareixent la cultura en una infinita varietat de formes; però sobretot, malgrat tot sovint, es va desplegant una Història anunciada, promesa (He 9,11). No pas la Història d'una catàstrofe final, inexorable, en un Absolut d'anorreament universal —juguesca, del "tot o res" de Pascal; dilema que ens planteja cada mort d'home— sinó l'anunci de l'adveniment de la llum progressant entre les tenebres, del recular del mal intentant ofegar el bé, del progrés de la Vida fent recular la Mort. En l'Univers, en la Història, allò que de debò s'esdevé és que "ve el Regne de Déu". Més enllà dels altres "regnes" que l'han precedit en el temps —a l'escola ens parlaven dels regnes: mineral, vegetal, animal...— tan real o més real encara que ells, avança el regne del coneixement, de la consciència, de la intel·ligència, de l'amor, en recerca de la pau i de la felicitat malgrat les guerres, els odis i el dolor; regne de vida que és a prop, malgrat la mort. Encara i sobretot, Regne que ve ineluctable —tant si es vol com si no es vol—; Regne que, en part, ja és aquí: habita dins d'aquells que el reben i és a prop d'aquells que el cerquen; d'aquells que, potser sense saber-ho, treballen pel seu adveniment (MT, 25). ¿Programa colossal o somni boirós, irrealitzable? ¿Com pot acomplir l'Església, què hi podem fer nosaltres amb ella, a fi què aquesta missió "constituent i primordial" esdevingui una realitat? ¿Per dir a tot l'Univers i a tota la Història la "bona nova" del Regne de Déu obert de bat a bat per la mort i la resurrecció de Jesucrist? ¿Quins mitjans, quins mètodes hi ha per portar a cap aquesta missió? Els mitjans per la cura pastoral dels creients i, si s'escau, de la "conversió dels pagans batejats", són coneguts i abundants. L'organització en diòcesis, arxiprestats, parròquies... tot plegat servit pel contingent eclesiàstic corresponent, acompanyat per les esglésies d'ordes i congregacions, formen el tauler de la comesa "pastoral". En ell s'hi despleguen les celebracions litúrgiques i piadoses del cicle anual, predicacions, conferències, trobades, vetlles d'oració, accions solidàries, etc. Encara cal recalcar l'extraordinària fecunditat que té aquest "poble convocat" de produir en el seu si "moviments", "unions", "fraternitats", "sodacilis", "grups", "centres", "camins", etc. Iniciatives "d'apostolat" importades de lluny o brostades a l'ombra del campanar veí. Totes meritòries, suscitades i portades, perquè no?, per l'Esperit que bufa com vol i on vol (Jn 3,8). La panòplia d'aquestes iniciatives és àmplia, variada. Des de les més venerables fins a les més aparentment insignificants, totes porten la marca de l'"oportunitat" (Ps 144,15) —per no dir la "data de caducitat". Són realitats, iniciatives nascudes certament en el si de l'Església per respondre a situacions més o menys precises d'uns temps, d'uns llocs, d'unes circumstàncies: neixen, verolen, donen els seus fruits i s'extingeixen. En la ja llarga història de l'Església "troncal" —el bisbe, en comunió amb Pere, assistit pels diaques i preveres (Ign. D'Antioquia, als d'Esmirna, 8,2)— els exemples d'aquesta benemèrita proliferació de "fundacions", d'iniciatives apostòliques, de sempre noves evangelitzacions, són abundants i alliçonadors. Per citar dos casos —espero no molestar a ningú: ¿Què se n'ha fet del "Moviment per a un món millor" del pare Lombardi, que a la meitat del segle passat semblava ser "la fórmula" de l'evangelització d'aleshores? Què en resta dels "Canonges regulars"? Els de sant Adrià del Besòs donaren a l'Església de Barcelona el sant bisbe Oleguer! Roman, doncs, dempeus la pregunta clau. Per realitzar la missió d'aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat (Mc 16,15) ¿Quins mitjans, quins mètodes, li resten a la que hem anomenat "Església troncal", l'única a la qual el Mestre ha promès la perennitat. La resposta és tan forta com diàfana: no hi ha mètode, no hi ha mitjà, "No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies... ni aneu casa per casa..." (Lc 10,4). En les vastes regions i cultures d'Àsia, de l'Índia, del Mig i de l'Extrem Orient —i ara pertoca al "Món Occidental"— l'Església viu l'evidència de la seva condició de "serventa humil de Déu en el món"; la de ser veritablement la petita llum, encesa pel Senyor, il·luminant unes realitats ambivalents, no pas totes elles tenebres; la d'estar present, encarnada, en tots els pobles i cultures, visible com "comunitat sacerdotal, nació santa, poble que Déu s'ha reservat, per proclamar la lloança d'aquell qui l'ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable" (Pe 2,9). És per la seva professió d'unes veritats que van més enllà de les que troba la ciència, de les que elabora la cultura; és per la seva forma de viure basada en uns valors que es cotitzen en "l'altre món" (1 Cor, 1Pe 1,17) que l'Església evangelitza... aquells que Déu ha cridat a respondre-hi lliurement. La iniciativa és del Senyor, cal no oblidar-ho, i Ell es reserva el judici de la resposta o del refús dels que, sols Ell, sap que ha cridat al seu seguiment.

L'ESGLÉSIA DEL PAPA FRANCESC

8. Un Poble no gaire "normal": Sobrenatural 

Durant alguns segles passats, no gaires —fruit, en part, d'aquell pacte que va establir una certa pau a Europa: cuius regió eius religio— l'Església catòlica i també les reformades coincidien amb uns territoris determinats. Aquesta "coincidència" influencià notablement la formació de les distintes cultures i valors socials. Les lleis, els costums, les festes i tradicions populars, els pobles i les famílies estaven impregnades per la religió. Aquesta coincidència "religió-societat", com és comprensible, tingué molts efectes positius i no pocs de negatius. Pertoca a la història esbrinar-ho. Els termes de la parròquia coincidien amb els límits del poble. No es concebia la família sinó a partir del matrimoni "per l'Església". El divorci era considerat una desventura i la infidelitat conjugal — ni cal dir que, de tot això n'hi havia— eren silenciats mig per pudor mig amb hipocresia. Si, en aquells temps, un papa Francesc, hagués exhortat els rectors a sortir dels límits de la parròquia, a anar més enllà dels seus límits, li haurien pogut respondre que més enllà de la mateixa parròquia hi havia... la parròquia veïna (a no ser que es referís a "les missions"!) Els de la meva generació hem conegut uns temps en els quals la parròquia ho era quasi tot, sobretot en els pobles, però també en algunes viles i ciutats comarcals. En les grans ciutats aquest fet de la importància —i de l'eficàcia— de la parròquia, fou importantíssim en els barris, sobretot, en els de nova formació o de forta immigració. 

La "coincidència de la religió amb la societat", avui, ha deixat d'existir en les nostres latituds. Tant si es prenen els paràmetres sociopolítics com els familiars, avui ningú és, posem per cas, catòlic perquè és austríac o andorrà o perquè és fill de cal dallonses... 

Seria forassenyat, imperdonable, pretendre ignorar o minimitzar el capgirament que s'ha esdevingut aquests darrers anys en la relació entre la religió i l'ambient social i familiar. Les causes d'aquest canvi importantíssim, considerable, són múltiples i obren un camp d'estudis seriosos i complementaris als historiadors, sociòlegs, antropòlegs i teòlegs. Heus ací una tasca científica urgent que es fa esperar. 

Ara bé, si les causes són moltes i complexes, les conseqüències són patents i constatables, a no ser que es vulgui tancar els ulls o mirar cap a una altra banda. El problema s'agreuja quan es pretén qualificar aquests fets. La quantificació s'imposa amb la força de l'obvietat: les esglésies estan buides, baixen els baptismes i els casaments, escassegen les vocacions, el divorci és no sols acceptat sinó previst, la vida en parella té una acceptació social ... Hi ha qui crida a la catàstrofe i té a mà el boc expiatori i se senyalen amb el dit persones, grups, institucions... oblidant la categòrica advertència del Mestre: "No jutgeu... el Judici, el Pare l'ha reservat al Fill..." 

Si esbrinar les causes i proposar remeis pertoca als entesos i als responsables, no costa gaire identificar alguns, diguem, "efectes col·laterals" d'aquella coincidència de la qual hem parlat. Es tracta de mots, d'actituds que revelen una deriva subtil, però profunda i perillosa. Expressions i maneres de fer que, gosaria afirmar, acaben distorsionant, si més no, el concepte que l'Església té d'ella mateixa i, per tant també, de la seva relació amb el món. La llista d'aquestes expressions, d'aquesta manera de fer, és llarga i d'importància desigual. Però tot prové d'una mateixa arrel que podem descriure com una certa "normalització del sobrenatural". S'ha produït una devaluació dels mots de la fe i de la vida cristiana. A partir d'analogies vàlides s'ha acabat difuminant el significat primordial, bàsic de la novetat total absoluta... del Nou Testament. 

En aquell "cristianisme social" professar la fe baptismal era "normal"; celebrar l'Eucaristia i adorar-ne la presència real del Ressuscitat era "normal"; fer de l'amor conjugal un sagrament amb un vincle indissoluble era "normal"; comprometre's a una vida de castedat, matrimonial o celibatària, era "normal", etc. Atribuir a una "vocació" especial la possibilitat d'una vida "normal" en castedat —religiosa o secular: el cas dels capellans—obviava, eclipsant-la, la "vocació" fonamental, base i origen de l'ésser cristià: la vocació baptismal. La crida a esdevenir un home nou en Jesucrist per la Fe i el Baptisme es donava per suposada si no diluïda en la boira d'una iniciació cristiana també "normal". En aquest context mental de "cristianisme normalitzat" era inevitable que la "vocació" acabés sent un afer privatiu de les monges i dels capellans. Aquests, encara avui, monopolitzen, de fet, el "sacerdoci" en detriment, no sols dels batejats sinó fins i tot dels bisbes i no cal dir dels diaques; la santedat dels fidels als quals sant Pau s'adreça com a sants ha queda devaluada davant de les beatificacions i canonitzacions... 

En aquest ambient de cristianisme "normal", l'apostolat i l'evangelització té per objecte primordial, de fet, la "perseverança" dels fidels, la "conversió" dels "pagans batejats" com els va anomenar Joseph Ratzinger. No es tracta pas d'una recerca escrupolosa de purisme lingüística-teològic sinó de posar en un primer pla algunes de les causes profundes del malestar del nostre catolicisme. I una d'elles ha estat la pràctica "normalització" del fet de creure i viure cristians. Reivindicar-ne el caràcter sobrenatural és, senzillament replantejar, en els seus termes veritables, l'ésser de l'Església i de la seva missió en el món. Un poble que té una forma de vida fruit d'un nou naixement no d'un voler humà, sinó de Déu mateix (Jo 1,13). Que té per certes, per creïbles, unes veritats que sobrepassen la intel·ligència, els raonaments "normals". Adoptant unes formes de vida, valorant-les com millors, que avui l'ambient social, i fins familiars, considera desuetes, incomprensibles, "anormals".