L'ESGLÉSIA DEL PAPA FRANCESC

8. Un Poble no gaire "normal": Sobrenatural 

Durant alguns segles passats, no gaires —fruit, en part, d'aquell pacte que va establir una certa pau a Europa: cuius regió eius religio— l'Església catòlica i també les reformades coincidien amb uns territoris determinats. Aquesta "coincidència" influencià notablement la formació de les distintes cultures i valors socials. Les lleis, els costums, les festes i tradicions populars, els pobles i les famílies estaven impregnades per la religió. Aquesta coincidència "religió-societat", com és comprensible, tingué molts efectes positius i no pocs de negatius. Pertoca a la història esbrinar-ho. Els termes de la parròquia coincidien amb els límits del poble. No es concebia la família sinó a partir del matrimoni "per l'Església". El divorci era considerat una desventura i la infidelitat conjugal — ni cal dir que, de tot això n'hi havia— eren silenciats mig per pudor mig amb hipocresia. Si, en aquells temps, un papa Francesc, hagués exhortat els rectors a sortir dels límits de la parròquia, a anar més enllà dels seus límits, li haurien pogut respondre que més enllà de la mateixa parròquia hi havia... la parròquia veïna (a no ser que es referís a "les missions"!) Els de la meva generació hem conegut uns temps en els quals la parròquia ho era quasi tot, sobretot en els pobles, però també en algunes viles i ciutats comarcals. En les grans ciutats aquest fet de la importància —i de l'eficàcia— de la parròquia, fou importantíssim en els barris, sobretot, en els de nova formació o de forta immigració. 

La "coincidència de la religió amb la societat", avui, ha deixat d'existir en les nostres latituds. Tant si es prenen els paràmetres sociopolítics com els familiars, avui ningú és, posem per cas, catòlic perquè és austríac o andorrà o perquè és fill de cal dallonses... 

Seria forassenyat, imperdonable, pretendre ignorar o minimitzar el capgirament que s'ha esdevingut aquests darrers anys en la relació entre la religió i l'ambient social i familiar. Les causes d'aquest canvi importantíssim, considerable, són múltiples i obren un camp d'estudis seriosos i complementaris als historiadors, sociòlegs, antropòlegs i teòlegs. Heus ací una tasca científica urgent que es fa esperar. 

Ara bé, si les causes són moltes i complexes, les conseqüències són patents i constatables, a no ser que es vulgui tancar els ulls o mirar cap a una altra banda. El problema s'agreuja quan es pretén qualificar aquests fets. La quantificació s'imposa amb la força de l'obvietat: les esglésies estan buides, baixen els baptismes i els casaments, escassegen les vocacions, el divorci és no sols acceptat sinó previst, la vida en parella té una acceptació social ... Hi ha qui crida a la catàstrofe i té a mà el boc expiatori i se senyalen amb el dit persones, grups, institucions... oblidant la categòrica advertència del Mestre: "No jutgeu... el Judici, el Pare l'ha reservat al Fill..." 

Si esbrinar les causes i proposar remeis pertoca als entesos i als responsables, no costa gaire identificar alguns, diguem, "efectes col·laterals" d'aquella coincidència de la qual hem parlat. Es tracta de mots, d'actituds que revelen una deriva subtil, però profunda i perillosa. Expressions i maneres de fer que, gosaria afirmar, acaben distorsionant, si més no, el concepte que l'Església té d'ella mateixa i, per tant també, de la seva relació amb el món. La llista d'aquestes expressions, d'aquesta manera de fer, és llarga i d'importància desigual. Però tot prové d'una mateixa arrel que podem descriure com una certa "normalització del sobrenatural". S'ha produït una devaluació dels mots de la fe i de la vida cristiana. A partir d'analogies vàlides s'ha acabat difuminant el significat primordial, bàsic de la novetat total absoluta... del Nou Testament. 

En aquell "cristianisme social" professar la fe baptismal era "normal"; celebrar l'Eucaristia i adorar-ne la presència real del Ressuscitat era "normal"; fer de l'amor conjugal un sagrament amb un vincle indissoluble era "normal"; comprometre's a una vida de castedat, matrimonial o celibatària, era "normal", etc. Atribuir a una "vocació" especial la possibilitat d'una vida "normal" en castedat —religiosa o secular: el cas dels capellans—obviava, eclipsant-la, la "vocació" fonamental, base i origen de l'ésser cristià: la vocació baptismal. La crida a esdevenir un home nou en Jesucrist per la Fe i el Baptisme es donava per suposada si no diluïda en la boira d'una iniciació cristiana també "normal". En aquest context mental de "cristianisme normalitzat" era inevitable que la "vocació" acabés sent un afer privatiu de les monges i dels capellans. Aquests, encara avui, monopolitzen, de fet, el "sacerdoci" en detriment, no sols dels batejats sinó fins i tot dels bisbes i no cal dir dels diaques; la santedat dels fidels als quals sant Pau s'adreça com a sants ha queda devaluada davant de les beatificacions i canonitzacions... 

En aquest ambient de cristianisme "normal", l'apostolat i l'evangelització té per objecte primordial, de fet, la "perseverança" dels fidels, la "conversió" dels "pagans batejats" com els va anomenar Joseph Ratzinger. No es tracta pas d'una recerca escrupolosa de purisme lingüística-teològic sinó de posar en un primer pla algunes de les causes profundes del malestar del nostre catolicisme. I una d'elles ha estat la pràctica "normalització" del fet de creure i viure cristians. Reivindicar-ne el caràcter sobrenatural és, senzillament replantejar, en els seus termes veritables, l'ésser de l'Església i de la seva missió en el món. Un poble que té una forma de vida fruit d'un nou naixement no d'un voler humà, sinó de Déu mateix (Jo 1,13). Que té per certes, per creïbles, unes veritats que sobrepassen la intel·ligència, els raonaments "normals". Adoptant unes formes de vida, valorant-les com millors, que avui l'ambient social, i fins familiars, considera desuetes, incomprensibles, "anormals".