5 Val la pena ser “una bona persona”
La bona nova de
l’Evangeli proclama “la visió cristiana” del Món i de la Història, —la “Christliche Weltanschau”: a “la fi del
temps”, homes, de qualsevol raça, temps, cultura i, fins i tot, qualsevol “religió”…
seran declarats pel “Fill de l’Home, per
Jesús, entre els beneïts del meu Pare” i
seran invitats a rebre “en herència el
Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món” (Mt 25, 33). Això sí, amb la condició, i n’hi ha
prou, d’haver esmerçat la vida rebuda del seu Creador, com a bones persones, com
a homes, no com a animals. És a dir, escollint sempre, lliurement i responsablement,
fer el bé i no el mal; actuant envers els seus semblants amb “compassió”. Cal
subratllar —perquè pot semblar inesperat—, que aquest comportament és prou
vàlid per heretar el Regne sense que li calgui una intenció més enllà de la
compassió envers els semblants: Quan ho fèieu a qualsevol, m’ho fèieu a mi, diu
el Jutge (Mt 25, 37-40).
Aquesta
lectura del capítol vint-i-cinc de Mateu sorprèn d’antuvi. Durant massa temps,
d’aquesta paràbola, element fonamental de l’Evangeli, se n'ha fet, i se’n fa, una
lectura ascètica, pràctica, reduint-la a les “obres de misericòrdia” mentre que
és l’exposició clara, captivant, del designi de Déu en la creació de l’home i
la voluntat de salvació universal del Creador. Salvació realitzada per Jesús
(Mt 1,21) i, a la fi dels temps, jutjada per ell, a qui el Pare ha confiat el
Judici. També ha contribuït a aquesta lectura reductiva i esbiaixada el, per altra banda esplèndid, fresc de Miquel Àngel a la capella Sixtina. Allò que es posa
en primer pla en aquest cèlebre fresc és el gest condemnatori de Jesús, malgrat
que no va venir pas a condemnar, sinó a
salvar (Jo 12, 47). Hauran de passar alguns segles perquè una monja francesa,
primer, i més tard una polonesa proclamessin que “el
Senyor! Déu és
compassiu i benigne, lent per al càstig,
fidel en l'amor!” (Ex 34,6), i recordessin “que
Déu és ric en misericòrdia”. Mentrestant, l’afirmació que Déu vol salvar tots els homes (1 Tim 2,4), la faç joiosa de la bona nova
cristiana, restava eclipsada; l’evangeli esdevenia “insignificant”, irrellevant
per una societat cada vegada més atreta per allò que és positiu, tangible,
progressiu, respectuosa de la dignitat i de la llibertat de l’home, de tot home…
El pare Daniélou, més tard cardenal, va sorprendre publicant, deu anys abans
del Concili Vaticà II, un llibre sobre els “sants pagans”. N’espigola uns
quants citats en la Bíblia, però obre el ventall de la immensa multitud dels
“sants” que un capellà de bosc anomenava “els sants que no van anar mai a
missa”.
L’Evangeli
és, doncs, una proposició universal, positiva, joiosa; és veritablement una
“bona notícia” perquè proclama que el Creador vol salvar la seva obra i invita tots
els homes “de bona voluntat” al Regne
preparat per a ells. Aquesta “visió del Món i de la Història” no té res a veure
amb un irenisme aigualidor —avui en diuen “bonisme”. El cristianisme té ben
present el drama de la condició humana tant en la naturalesa, com en la història;
sap prou bé que fins ara tot l'univers
creat gemega i sofreix dolors de part (Rm 8,22). La
informació —que avui ens arriba quasi simultània
amb l’esdeveniment— dels sunamis, dels terratrèmols, de la naturalesa inclement
amb l’home, ens recorda que l’ésser humà, el més dèbil entre tots els altres,
és com un foraster en la naturalesa (Chesterton). A la nostra generació no li
cal pas referir-se a la història passada, ha viscut, en la carn pròpia, la
trista veracitat de la dita “homo homini lupus”: massa sovint, el llop per a
l’home és un altre home. Els genocidis, els camps de concentració, el
terrorisme fanàtic… palesen fins a quin punt de ferocitat l’home pot arribar comportant-se amb els seus
semblants pitjor que una bèstia. No obstant això, el missatge del Déu de la
Bíblia, proclamat per la Paraula viva, Jesús de Nazaret, persisteix afirmant amb
gosadia, amb parresia (παρρησια), que, malgrat tot, “ve el Regne de Déu”; anuncia
que allò que ve, el terme final vers el qual s’encamina l’Univers i la
Historial, no és el no-res, la mort total, —suma de cada una de les morts
individuals que l’experiència ens tira a la cara dia rere dia i que avui
s’estila trobar educadament normal— sinó
que és el Regne del Déu personal, vivent, font d’amor i de vida, que podem
anomenar Pare.
Acceptar
aquest missatge demana, òbviament, la
conversió (μετανοια), el capgirament de la ment: acceptar pensar a partir també
de la Revelació bíblica (Guardini). Ara bé, pot demanar una nova manera de
pensar, ja que ofereix una “resposta total” al problema del “mal total”: el de l'home individual, el de la humanitat, el de l’Univers. Afirma que “val la pena”
ser “bona persona”, maldant per millorar constantment el benestar i lluitant contra qualsevol dels mals que
afligeixen aquest vaixell de l’Univers en el qual viatge la humanitat, però
sobretot assegurant que no finirà enfonsant-se en el no-res, sinó que arribarà
a port: “que el darrer enemic destituït
serà la mort" (1Cor 15,26).
I
en això rau l’especificitat de l’Església, del seguiment de Jesús. És en aquest
context del drama humà entre el Bé i el Mal, la Vida i la Mort en el que només es
pot entendre la manera de ser i de viure
d’aquest poble singular, convocat per l’Esperit per a donar testimoni que la
Mort ha estat engolida per la victòria de la Vida.
