L’Església del Papa Francesc.

1. L’expectació de novetats i de canvis

Des dels seus primers gestos —la sortida al balcó de la plaça de sant Pere tot just elegit Papa presentant-se com a bisbe de Roma i demanant la benedicció abans de donar-la ell, al poble; la decisió de viure a la residència santa Marta i no al Palazzo Apostolico… — el papa Francesc va deixar clar que volia exercir el seu càrrec, diguem, a la seva manera ni que calgués trencar precedents  i protocols. També les seves primeres paraules van indicar que, des del timó de la barca de Pere, volia conduir l’Església cap a rumbs nous. Entre altres: les finances del l’IOR, del Vaticà, havien de ser netes, clares; l’Església no la volia capficada, cap endins, sinó arriscant-se, sortint enfora fins als límits…; ell porta personalment la seva agenda; s’ha envoltat d’una petita Secretariola d’Estat —ja se l’ha anomenada així— formada per dos argentins i un italià, tot i que no pot prescindir dels serveis i l’experiència de la Cúria, si més no pels afers corrents i per evitar ensopegades.

Es comprèn, per tant, que hi hagi un aire d’expectació al voltant de tot el que fa i el que diu aquest Papa, i que hi prevalgui l’interès a l’espera de canvis i de novetats, i això no sols entre els catòlics, sinó que també en el món informatiu laic i en el religiós no catòlic, fins ara, amb una benvolent simpatia.

És obvi que les expectatives que procedeixen de punts de vista tant diferents entre ells no siguin les mateixes; algunes poden ser  compartides —les d’ordre estructural o protocol·lari, com la reforma de la Cúria, la manera de viure i de vestir del Papa—, d’altres —les de caràcter doctrinal i moral— és comprensible que s’esperin amb una actitud diferent segons l’àmbit en què es mou cada u.

Certs comentaris des del món laic tenen l’aire d’adreçar-se als creients amb una irònica condescendència, tot i marcant la distància pertinent: “A mi no m’hi va ni em ve, no soc creient,  diuen, però a veure si aquest papa, d’una vegada,  us permetrà… això o allò, o abolirà finalment, allò altre”. Cal dir que aquesta, diem-ne expectativa laica, també és compartida per sectors catòlics que, si des de fa temps mantenen certes reivindicacions, és normal que es diguin “potser sí que ara assolirem els canvis que fins ara hem demanat i esperat en va”.

Mentrestant  a l’espera de possibles novetats, de canvis, el clima s’enrareix. S’insinua la irritació o la desil·lusió. Els interrogants canvien de contingut i de to. L’endemà de l’elecció algú preguntava —“Tindrà algunes línies vermelles, el papa Francesc? I si les té, les creuarà”? Mentre que avui ja es formula la pregunta radical sobre la sinceritat del Papa — “Hi ha alguna cosa nova en Francesc o simplement estem en l'enèsima declinació del famós principi del comte de Lampedusa: canviar-ho tot perquè res canviï?” Algú matisa que, una cosa és el to “caldrà veure fins a quin punt l'antiretòrica de Francesc es tradueix en fets” i, una altra, abordar problemes candents: “caldrà veure si la reforma del Vaticà va de debò o es queda en maquillatge”. I es torna a esmentar les línies  vermelles: “Caldrà veure quins són els límits de la cara amable, en temes morals, que comença a mostrar el Papa. I caldrà veure si la vocació de fer una Església dels pobres pren cos. Però, en tot cas, el canvi de discurs obre més portes que no pas en tanca”. Menys mal que hi ha qui pren un to positiu, programàtic: “El bisbe de Roma està tornant l'Església als orígens” i, realista, adverteix: “ignorem la proporció que tindrà aquest retorn. Un sol papa no canviarà l'Església, però aquí hi ha un canvi”.

La llista dels canvis i novetats que s’esperen, tant des de la perspectiva creient com de la laica, no és gaire llarga. Alguns temes són a totes les llistes; altres es veu aviat de quina banda venen. Els de caire ‘social’ com l’Església pobra i dels pobres i els d’ordre estructural, organitzatiu com la democratització, col·legialitat —pocs—, la reforma de la cúria…  s’emporten la palma. La netedat i la transparència en els comptes de l'IOR és a totes les llistes; és un tema que toca.  Ningú no gosa esperar canvis  doctrinals, a no ser el que l’Església deixi de ser dogmàtica; mentre que els de caire, diguem-ne, moral-sexual van des dels d’ordre estructural o disciplinar on hi ha camp per córrer —matrimoni, divorci—, fins als que impliquen no res menys que el concepte mateix que es té, o no, de la vida, de la persona, de la dignitat humana, i aquí som a frec de la línia vermella.

El ventall de canvis i novetats, doncs,  que raonablement es poden esperar en l’Església del papa Francesc és ample, divers i en part compartit per sensibilitats, diguem-ne religioses, ben allunyades les unes de les altres per no dir oposades, contradictòries… Ara bé, seria molt demanar que es precisi de què o de qui es parla avui quan s’anomena l’Església? I des de quina perspectiva se la mira qui parla? No és pas una pregunta baldera, o per fugir d’estudi. És obvi que allò què és raonable demanar o esperar d’una institució, d’una societat, depèn en primer lloc de quina sigui la seva naturalesa —ningú no esperarà, posem per cas, que la Creu Roja, organitzi uns Jocs Olímpics! I aquí rau la qüestió bàsica. Si es vol parlar amb seny dels canvis en l’Església, s’ha de precisar de què es parla: què és l’Església? i, per què no, què diu ella que és? o, fins i tot, si no acceptes el que ella diu que és, que és per tu l’Església?

Per encetar el tema, que no exhaurirem, aquesta pregunta té les arrels llunyanes, ja va ser formulada als inicis : “Qui diuen, la gent, que sóc? … I vosaltres qui dieu que sóc?”.