L'ESGLÉSIA DEL PAPA FRANCESC

4. La crida al seguiment de Jesucrist

Fa anys, en un viatge al Camerun, en un poblet en plena selva africana, la “brousse”, com en diuen ells, un diumenge, em van demanar que presidís l’Eucaristia. El toc compassat del tam-tam anava convocant els fidels del poble i dels llogarrets dels entorns. Des de l’ample i airejada església —murs de troncs i coberta de fulles de palmera— edificada sobre un turonet, es veu el poblet en la clariana de la plana i els viaranys que hi conflueixen des de la selva. L’església s’anava omplint de gent vinguda de prop i de lluny. S’anava fent patent que en quedarien més “a fora” que “a dins”. L’homilia se’m va imposar a l’esperit, indefugible: ¿Els que ens hem reunit avui aquí per celebrar l’Eucaristia som “els bons” del poble i dels entorns, i els altres són “els dolents”? No! Aleshores, doncs, ¿Què som nosaltres? Som els que el Senyor ha cridat a conèixer-lo, a viure de la seva doctrina i dels seus sagraments. Lliurement, hem respost —continuem responent tan bé com podem— a la seva crida, i la seva gràcia ens fa “sants” si confessem que no som tant “bons” com hauríem de ser”. Charles Journet, més tard cardenal, autor de “L’Église du Verbe Incarné” ens ho sintetitzava, passant-se de dalt a baix l’índex pel pit… “La línia del bé i del mal no passa pas pel llindar de l’església, passa pel cor de cada home”.

D’aquest fet, episòdic al capdavall, la lliçó més important, tot hi que també ho és, no rau tant en la qüestió ètica, moral —qui és bo o no—, com en la manera d’entendre l’Església: l’eclesiologia que va inspirar i que està en la base dels ensenyaments del Vaticà II. Es pot sintetitzar així: El Poble de Déu, esbós profètic de què serà l’Església del Verb encarnat, és un poble escollit libèrrimament pel Déu d’Abraham, d'Isaac i de Jacob entre els grans pobles d’aquell temps i del seu entorn: “Poble de Jacob que ets com un cuc, Israel, que ets ben poca cosa… (Is 41,14). Tanmateix, paradoxalment, el destina a una missió universal i li promet un futur gloriós.

A més, el Déu que es revela a la Bíblia és un Déu gelós de la seva llibertat; reclama per a ell la iniciativa, la primacia, en la història i la missió d'Israel. Jesucrist portarà a la seva plenitud aquesta “manera de fer” del Pare: és ell qui elegeix lliurement qui bé li sembla, qui crida quan i com vol, qui convoca i aplega el Poble de la Nova Aliança, qui el condueix i l’instrueix amb el seu Esperit.

A aquesta actitud “gelosa” de la part de Déu li fa parió amb una igual importància el seu respecte total, absolut, a la llibertat de l’home. No li complau l’adhesió que no ve del “cor”. Exigeix que el sí que reclama a l’home, vingui de la pregonesa “personal” —única i irrepetible— en la qual radica la “semblança” de cada home amb el seu Creador tres vegades “persona”.

L’Església quedarà marcada per sempre d’aquest segell: Ella és un “poble convocat”. És el fruit de la crida lliure, de la “vocació” de part de Déu que reclama la resposta lliure, personal, d'aquell a qui s’adreça. El Nou Testament insisteix sovint a remarcar que la iniciativa pertany al Senyor i, per tant subratlla el caràcter subsidiari, ministerial de l’Església, servidora humil de Déu en la realització del seu designi sobre el Món. La conversió de Saule de Tars —cridat personalment per Jesús i encomanat al ministeri d’Ananies— és un paradigma clar que retrobarem present i actuant sempre en l’acció apostòlica de Pau. Lluc, per exemple, no deixarà de remarcar finament que, a Filips, mentre Pau predicava “el Senyor va obrir el cor de Lídia perquè fes cas del que deia Pau” (Ac 16,14).

Crida libèrrima per part del Déu personal, imprevisible, i resposta lliure per part de la persona humana. Dos elements essencials de la “nova creació”, del “nou naixement” de l’home, que Jesucrist reclama per a l'establiment i l’extensió de l’Església.

Veritablement, més enllà de fer-se present i viva arreu del món, en tots els pobles, en totes les llengües i cultures i, preferentment entre els pobres als ulls de Déu —els anawim—, a cada Església “que viu i pelegrina” en un temps i en un poble concret i fins a l’Església, presa com a realitat universal, li escauen ben poc “les estadístiques”… Li està negat intentar presentar un “compte de resultats”.